Versionant Oasis

Les creacions en duet ukelele-guitarra de Joan Cristo i banda retornen amb una versió de la cançó d'Oasis que més ens agrada als dos, "Don't look back in anger". Aquest cop està publicat al primer intent i sense assaig, com es pot comprovar pels dos errors grossos d'execució existents. Però ens agrada així.

Per imitar la lletra i els acords, no hi hauria d'haver problema en seguir les fàcils instruccions d'una pàgina com Ukutabs.com.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Republicant petits relats – "Nokia"

Vivia amb pressa. Tenia la sensació que havia de córrer per allagar més un dia que se li consumia amb facilitat, quan en realitat era ell mateix qui s’anava consumint. Al tren, quan sentia el nom de la seva estació, s’aixecava i, encara que sabia que aquest no s’aturaria fins d’aquí un parell de minuts, es mantenia dret davant la porta, amb el seu dit polze esperant, impacient, damunt del botó verd que servia per accionar el mecanisme d’obertura. L’apretava repetidament quan el túnel s’acabava i es començava a formar la imatge, cada cop més pròxima, de l’andana en la que hi baixava cada dia de la setmana i cada setmana dels mesos d’aquell any. El desesperava tant aquella imatge com la sensació d’impotència en adonar-se, per enèsima vegada, que els segons que havia passat palplantat fins que la màquina, finalment, s’havia aturat i deixava obrir les seves lentes portes, eren completament perduts.

En el fons es podia ser comprensiu amb aquell pobre noi (o senyor, o jove… mai ho tenia clar), que vivia víctima d’un ritme de vida, potser no molt ple, però sí carregat d’obligacions que el portaven per un camí d’agonia continua. I és que els minuts abans, assegut al seu seient evitant tocar res ni ningú per por a haver de donar explicacions, els havia passat amb el mòbil a la mà, apretant una i altra vegada la tecla d’actualitzar, com si hagués de rebre cada minut un correu que ell no esperava. El que no sabia és que l’eina que creia fantàstica, aquest estri intel·ligent que transporta amb tu tot el teu món, l’únic que li transportava eren les seves preocupacions, i cada cop més, seguia reduint el seu món interior.

El noi, mal pentinat (ja se sap, això de les pèrdues de temps de bon matí), caminava instants després cap al metro, avançant guiris i àvies a cada llarga gambada, i realment creia que el seu món interior era prolífic mentre observava, de tant en tant, els rostres de la gent adormida a banda i banda i es compadia d’ells. Els que no tindrien mai els seus projectes entre mans ni aquella motivació constant… fins que la va perdre tota.

Va ser un matí corrent, habitual, gris com un més, a primera hora. Aquell color vermell a la cantonada dreta de la pantalla marcava que a la bateria li quedaven minuts de vida. Va voler aprofitar-los per escoltar almenys una vegada aquella repetitiva cançó que li proferia una enganyosa sensació de satisfacció, que en realitat era de ritme monòton. Com el de la seva vida. Ni tan sols li va donar temps a acabar-la, i va ser llavors, amb 20 minuts buits per endavant, quan va recordar aquella conversa que havia evitat amb la seva àvia la tarda abans, o el missatge  de la seva exnòvia, amb qui ara li unia una reconfortant amistat virtual, que va oblidar respondre. Va caure derrotat i va enyorar aquell Nokia vell, lleig, amb la pantalla esquerdada, però amb l’olor característica de la nit que l’havia conegut a ella. Un temps en què els viatges de tren eren plens d’alguna cosa, d’humanitat, i que no tornarien, si no era que s’obligava a sortir de l’esclavitud de la pantalla.

Novament, la imatge també és meva, i agraïria petició per si algú la vol utilitzar.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com