La roca

Des d'aquell sofà desfent-se
–com passa sempre i arreu–,
desconfio de les baixades
i dels trajectes cap al tard.

Em qüestiono menys les coses
perquè ara em sé incapaç de treure'n
l'entrellat vertader.

Des d'aquella saliva tan fermament empassada,
dels ulls perduts en el no-res,
et busco en els volguts records
i no en reconec les sensacions ni l'aparença.

Sé que al veure't*
segurament arribi oblidar
el que avui em capfica.

Espero enfrontar-me aleshores
a un bloqueig miserable
que vull se'm remogui dins
com un Sant Hilari diürn.

En l'ètica pura, el jo,
t'estimo
i per això desitjo estendre't la mà.

Però en l'estètica, la complexitat,
la tinc lligada
per lleialtat al que patia pel demà.

Al final –com passa sempre i arreu–,
ens quedarà només refugi
en la tendresa.

*Caminaràs com fent petits saltirons, i l'expressió de la cara et canviarà segons abans d'oferir-me els braços.

Sant Vicenç dels Horts, 10/XI/2013


Aquesta entrada necessita foto. Si el text li suggereix alguna imatge en concret algú, agraïria que compartís la idea.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com