Adaptant cançons a Sant Vicenç dels Horts

El projecte Joan Cristo i Banda va prenent forma, i aquest cop ja ens atrevim a fer una adaptació, no només una versió. Hem agafat la cançó Lloc 2 de Feliu Ventura (en podeu escoltar aquí una bona versió acústica), originalment dedicada a Xàtiva, i li hem creat una lletra adaptada al nostre poble, Sant Vicenç dels Horts. A més, tenim la col·laboració del Sagrat Cor de l'Estació per les segones veus, i la banda s'anima amb el piano melòdic i les percussions.

La lletra és la següent. Tot i que en el vídeo hi hagi algun canvi per adaptar-se a les circumstàncies, la cançó està pensada pel dia que va ser estrenada en primícia: el concert de la festa inauguració de L'Aixada. D'aquí les referències, directes i indirectes, a Cal Recader i a la mateixa assemblea.

Tornar al meu carrer,
trobar la mateixa gent
i odular com un gos perdut
a la porta del Paco.

Entrar al mateix bar,
seure, on solíem, junts,
i, entre converses de fum,
la cervesa de sempre.

EM QUEIXO PERÒ SÉ
QUE NO HO VULL DIFERENT

Escalar els empinats carrers
de la Sanvi que no conec.
Si em dius Font del Llargarut
no sabré de què em parles.

Però del que hi ha més avall,
el que queda entre cau i esplai,
ja m'ho conec un colló:
és la meva casa.

EM QUEIXO PERÒ SÉ
QUE NO HO VULL DIFERENT

Quan escolto els passos potents
del Dalton patrullant carrera
em pregunto si he nascut
al lloc on no tocava.

Però el dia que van obrir
aquesta sala on ara estic 
ja vaig notar que això
anava per on calia.

EM QUEIXO PERÒ SÉ
QUE NO HO VULL DIFERENT

Sóc d'un lloc on no diries mai
que som prop de 30.000 habitants.
Un lloc amb nom de poblet
però amb l'alcalde més potent.

Sant Vicenç dels Horts sona a pagès;
per això Ciments Molins no li fa el pes.
Però L'Aixada camina ja
i no la podran embrutar.

EM QUEIXO PERÒ SÉ
QUE NO HO VULL DIFERENT

Tornar a la mateixa mà.

 Els acords, facilíssims, són Sol, Do9 i Re per la introducció i la tornada i Sol, Lam, Do i Re per les estrofes.


Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Girona

Jo em volia enamorar a Girona. Aquella nit tenia molt clar que no buscava cap rollo: aquella nit volia enamorar-me. Seria l'aire de començament que em desperta la ciutat. Aquella bellesa perenne. No ho sé. La qüestió és que al final no vaig trobar cap de les dues coses perquè els locals estaven pràcticament buits, i vam anar a dormir raonablement d'hora amb un regust de derrota que buscàvem d'endolcir per no defallir.

Aquesta era una frustració que no em podia treure del cap aquell dia de fa unes setmanes. També era un dimarts: els dies de la setmana en què t'has d'agafar a les falses esperances perquè els miratges d'il·lusions d'inici d'alguna cosa ja les has gastat el dilluns. La tenia incrustada a la ment perquè l'endemà havia de tornar a Girona, tot i que aleshores no hi passaria cap nit, i per tant no m'inspiraria amb la preciositat del pont del riu en la foscor ni amb el cel estrellat. Però aquesta necessitat d'agafar-me a qualsevol estímul va fer que conegués l'Helena.

A l'Helena l'havia vist una vegada al metro abans, també anant cap a la parada de l'Hospital de Bellvitge –interminables onze parades cada cop més habituals–, també al voltant de les set. Primer vam començar a xerrar aprofitant la curiositat que em va despertar la coincidència, fins que després em va captivar la idea, que ella també va compartir sense gaire convenciment, d'intentar ser protagonista d'una història d'aquelles que només existeixen a les pel·lícules o als microrelats d'internet.

I, efectivament, me n'he adonat que aquestes històries només existeixen, almenys amb èxit, en escenaris de ficció. Tot i que intento motivar-me al matí a casa per alimentar el desig creixent fins al vespre –“your eyes, your ears, your mouth, your nose / your arms, your legs, your heart, your soul / touch me, touch me, touch me, touch me / my body craves your touch”: la música sempre serveix de motor–, follem amb una delicadesa que, més que resultar tendra, evoca una quotidianitat que no encaixa amb les nostres circumstàncies, que ens haurien d'empènyer a la bogeria.

Crec que la deixaré, si és que es pot deixar algú amb qui només coincideixes al transport públic. M'acostumaré a agafar el metro tres minuts més tard i aprofitaré aquests minuts per explicar-li a alguna de les cinc o sis dones que sento properes a mi que m'agrada que les històries tinguin un relat creïble i que ara sento la necessitat d'enamorar-me, per si em pot ajudar amb això meu.

Novament, la foto és meva. El Ponte Vecchio, a Florència. Crec que em va semblar maco perquè em recordava la nit de Girona.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com 

Venent samarretes

 Doncs sí, Joan Cristo i Banda venem samarretes. Baratetes, de menys de 10€ segur (el preu definitiu encara està per definir). En farem 25 al principi i, si no ens n'hem penedit quan hagin sortit, potser més. En podeu encarregar per on vulgueu, però tot serà més fàcil si ho feu a través del Facebook del nostre projecte.

La inscripció del darrere, tota una declaració d'intencions, és la següent: "Los que dicen que el reggaeton es un asco seguro que en las fiestas bailan ópera".


Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Versionant "No t'enyoro" amb acordió

Continuen les versions per donar forma al canal de YouTube del projecte Joan Cristo i Banda, aquest cop amb la versió que Manel va fer de la cançó d'Els Pets "No t'enyoro" en el seu concert del Palau de la Música del dia 18 de gener de 2010. Incorporem l'acordió per primera vegada, en aquest intent nostre de buscar nous sons i tot plegat.

La cosa, almenys pel que fa a l'ukelele, es pot imitar fent una cosa semblant a aquesta. Nosaltres ho vam fer més o menys tal com ho recordàvem, que normalment no és sinònim de com és en realitat.


Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com