Girona

Jo em volia enamorar a Girona. Aquella nit tenia molt clar que no buscava cap rollo: aquella nit volia enamorar-me. Seria l'aire de començament que em desperta la ciutat. Aquella bellesa perenne. No ho sé. La qüestió és que al final no vaig trobar cap de les dues coses perquè els locals estaven pràcticament buits, i vam anar a dormir raonablement d'hora amb un regust de derrota que buscàvem d'endolcir per no defallir.

Aquesta era una frustració que no em podia treure del cap aquell dia de fa unes setmanes. També era un dimarts: els dies de la setmana en què t'has d'agafar a les falses esperances perquè els miratges d'il·lusions d'inici d'alguna cosa ja les has gastat el dilluns. La tenia incrustada a la ment perquè l'endemà havia de tornar a Girona, tot i que aleshores no hi passaria cap nit, i per tant no m'inspiraria amb la preciositat del pont del riu en la foscor ni amb el cel estrellat. Però aquesta necessitat d'agafar-me a qualsevol estímul va fer que conegués l'Helena.

A l'Helena l'havia vist una vegada al metro abans, també anant cap a la parada de l'Hospital de Bellvitge –interminables onze parades cada cop més habituals–, també al voltant de les set. Primer vam començar a xerrar aprofitant la curiositat que em va despertar la coincidència, fins que després em va captivar la idea, que ella també va compartir sense gaire convenciment, d'intentar ser protagonista d'una història d'aquelles que només existeixen a les pel·lícules o als microrelats d'internet.

I, efectivament, me n'he adonat que aquestes històries només existeixen, almenys amb èxit, en escenaris de ficció. Tot i que intento motivar-me al matí a casa per alimentar el desig creixent fins al vespre –“your eyes, your ears, your mouth, your nose / your arms, your legs, your heart, your soul / touch me, touch me, touch me, touch me / my body craves your touch”: la música sempre serveix de motor–, follem amb una delicadesa que, més que resultar tendra, evoca una quotidianitat que no encaixa amb les nostres circumstàncies, que ens haurien d'empènyer a la bogeria.

Crec que la deixaré, si és que es pot deixar algú amb qui només coincideixes al transport públic. M'acostumaré a agafar el metro tres minuts més tard i aprofitaré aquests minuts per explicar-li a alguna de les cinc o sis dones que sento properes a mi que m'agrada que les històries tinguin un relat creïble i que ara sento la necessitat d'enamorar-me, per si em pot ajudar amb això meu.

Novament, la foto és meva. El Ponte Vecchio, a Florència. Crec que em va semblar maco perquè em recordava la nit de Girona.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com