L'Alba no era, ni de bon tros, una noia gaire interessant. Deia "me la suda" una vintena de vegades per conversa i li resultava molt difícil obrir-se a conceptes que no tingués ja incorporats en la seva ment especialment jovenívola.
Amb tot, jo necessitava l'Alba. Hauria preferit que hagués estat dues hores abans amb nosaltres predint on surten més barates les birres de llauna o debatent sobre la legitimització de la violència en períodes de conflicte democràtic, però ella esperava a fora a que sortíssim per pessigar-me el cul en senyal de complicitat i preguntar-me "com ha anat l'assemblea?" amb el somriure més reconfortant que he vist mai. A mi, amb això ja em valia. Després anàvem a casa seva a fotre'ns merda fins al cul per poder viure d'encara més endins les històries de les pel·lícules que a ella tant li flipaven, entre altres experiències emocionalment apassionants. Vivíem un pam per sobre de terra, i collons, que bé s'hi viu allà!
Sovint em plantejava que tot plegat em resultava massa excessiu, però no trigava gaire a treure-m'ho del cap quan ella em trucava amb una urgència hipnotitzant per explicar-me algun relat molt misteriós que havia llegit per internet, d'aquells que sabia que m'agradaven, o per plantejar-me algun dilema moral sobre lleialtats, consciències i fortaleses dels que sabia que m'atrapaven. Així era ella. Em portava a uns mons menys grisos que el real, amb més trempera i més autenticitats. No ho hauria canviat per res del món.
Tota la resta tenia tan poc sentit que me'n vaig anar deslligant. Vaig deixar d'anar a la uni perquè qualsevol classe dels professors que abans m'estimulaven, ara em resultaven insuportablement monòtones. Vaig deixar d'anar a la meitat de sopars que fèiem els divendres amb els col·legues perquè detestava submergir-me en la seus problemes fastigosament quotidians. No tenia per què aguantar tota aquella merda.
Ara que l'Alba porta una mesos tancada, però, les converses planeres estan tornant a tenir encant, la carpeta de la uni em torna a representar un estímul intel·lectual per descobrir, i el món en general torna a agafar uns colors més engrescants. De fet, ara acaben les assemblees i li pregunto com li sembla que ha anat als companys de lluita, que per alguna cosa són amb qui les he compartit. He aconseguit oblidar què collons cridaven els policies el dia que la van venir a detenir. No vaig tenir esma ni per evitar-ho.
T'hauria d'haver ajudat. Creu-me que t'hauria d'haver forçat a deixar-te ajudar. Però,
jolin, ho feies tan bé, i la closca amb la que t'autoprotegies era tan agradable...
Em podeu trobar al perfil de Twitter @
j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com
