Jo de gran vull tocar a un grup sense nom, que ningú el trobi quan el busqui. A un grup on l’únic líder sigui un pòster del Jimi Hendrix a la paret del local d’assaig. Un grup que es cagui en tot, que les lletres només parlin d’amor i totes les cançons tinguin tres acords. Que cada dijous surti a fer pintades a les parets de les cases de les mares dels mànagers fantasmes que els volen enganyar. Un grup que tregui disc cada tretze anys i no tingui cap xarxa social. Que es foti hòsties sense parar contra la mateixa pedra fins que un dia qualsevol es cansi i d’un cop de baqueta la faci fora del camí. Que abans d’un concert talli les cordes al capullo del guitarrista del grup “gran” que toca després i a les proves els hi ha dit “que no sonaven tan malament”. Un grup que anul·li concerts perquè al baixista l’ha deixat la novia i al teclat li han tocat entrades per anar al teatre amb la seva tieta. Vull un grup que es dissolgui perquè cada músic s’ha enamorat d’una fan i de cop la música ha passat a ser el menys important. Que només toqui de dia i que els dissabtes a la nit s’ajunti per anar a un bar barat del paral·lel a acabar-se tot el Jäggermeister de la ciutat. Que el seu nou “single” no tingui tornada i no vulguin tocar a més de 100 kilòmetres de casa. Que al concert més important de la seva història estiguin tan nerviosos que s’oblidin d’afinar. Que de més grans vagin a tocar als casaments de les dones de le seves vides, i que elles vestides de blanc quan sentin aquell solo se n'adonin que l’han cagat, que és més Rock & Roll i menys anells el que necessitaven. Que els videoclips els hi faci un cosí segon del bateria que vol estudiar a l’Escac. Que deixin les feines perquè és ara o mai, i sigui més mai que ara, però que durant els mesos a l’atur assagin tres cops per setmana i siguin els més feliços de les seves vides. Que quan tornin a treballar deixin de quedar i es trobin a faltar, però per orgull estiguin anys sense dir-se res, fins que una nit de debilitat, un d’ells amb set copes de més enviï una nota de veu de 8 minuts al grup de Whats App dient entre llàgrimes que algun dia han de tornar. Que el següent dimarts a les onze de la nit tornin i tot soni pitjor que mai, però que al sortir facin 5 cerveses, se n'oblidin i contin els dies que falten per tornar a quedar. Que vagin fent, adormint-se al despatx després d’un assaig llarg. Que el concert de comiat sigui davant les seves àvies i que tornin l'endemà.
Nil Boladeras (He segrestat el blog un moment, ara torna el Joan)
