Quina sort!

"Quina sort!", fa un temps em deies.
Quina sort aquest camí
que no sabem ni on comença
però està fet per compartir.

És ple de pedres i dreceres,
camins llargs amb un fort vent
que ens ajuda, picant l'esquena,
per arribar allà on volem.

I "quina sort!", ara et recordo
quina sort que has arribat.
Jo m'he perdut en una curva
però m'he girat al cadenat
i ara segueixo la teva petja
més fonda i ferma a cada pas
i amb orgull, penso i reafirmo
no haver-te deixat mai pas.
És més, seguir-te el ritme
anant amb mi o més enllà
per, un dia, fixar els ulls i dir-nos
"quina sort haver-nos trobat".