Adaptant cançons a Sant Vicenç dels Horts

El projecte Joan Cristo i Banda va prenent forma, i aquest cop ja ens atrevim a fer una adaptació, no només una versió. Hem agafat la cançó Lloc 2 de Feliu Ventura (en podeu escoltar aquí una bona versió acústica), originalment dedicada a Xàtiva, i li hem creat una lletra adaptada al nostre poble, Sant Vicenç dels Horts. A més, tenim la col·laboració del Sagrat Cor de l'Estació per les segones veus, i la banda s'anima amb el piano melòdic i les percussions.

La lletra és la següent. Tot i que en el vídeo hi hagi algun canvi per adaptar-se a les circumstàncies, la cançó està pensada pel dia que va ser estrenada en primícia: el concert de la festa inauguració de L'Aixada. D'aquí les referències, directes i indirectes, a Cal Recader i a la mateixa assemblea.

Tornar al meu carrer,
trobar la mateixa gent
i odular com un gos perdut
a la porta del Paco.

Entrar al mateix bar,
seure, on solíem, junts,
i, entre converses de fum,
la cervesa de sempre.

EM QUEIXO PERÒ SÉ
QUE NO HO VULL DIFERENT

Escalar els empinats carrers
de la Sanvi que no conec.
Si em dius Font del Llargarut
no sabré de què em parles.

Però del que hi ha més avall,
el que queda entre cau i esplai,
ja m'ho conec un colló:
és la meva casa.

EM QUEIXO PERÒ SÉ
QUE NO HO VULL DIFERENT

Quan escolto els passos potents
del Dalton patrullant carrera
em pregunto si he nascut
al lloc on no tocava.

Però el dia que van obrir
aquesta sala on ara estic 
ja vaig notar que això
anava per on calia.

EM QUEIXO PERÒ SÉ
QUE NO HO VULL DIFERENT

Sóc d'un lloc on no diries mai
que som prop de 30.000 habitants.
Un lloc amb nom de poblet
però amb l'alcalde més potent.

Sant Vicenç dels Horts sona a pagès;
per això Ciments Molins no li fa el pes.
Però L'Aixada camina ja
i no la podran embrutar.

EM QUEIXO PERÒ SÉ
QUE NO HO VULL DIFERENT

Tornar a la mateixa mà.

 Els acords, facilíssims, són Sol, Do9 i Re per la introducció i la tornada i Sol, Lam, Do i Re per les estrofes.


Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Girona

Jo em volia enamorar a Girona. Aquella nit tenia molt clar que no buscava cap rollo: aquella nit volia enamorar-me. Seria l'aire de començament que em desperta la ciutat. Aquella bellesa perenne. No ho sé. La qüestió és que al final no vaig trobar cap de les dues coses perquè els locals estaven pràcticament buits, i vam anar a dormir raonablement d'hora amb un regust de derrota que buscàvem d'endolcir per no defallir.

Aquesta era una frustració que no em podia treure del cap aquell dia de fa unes setmanes. També era un dimarts: els dies de la setmana en què t'has d'agafar a les falses esperances perquè els miratges d'il·lusions d'inici d'alguna cosa ja les has gastat el dilluns. La tenia incrustada a la ment perquè l'endemà havia de tornar a Girona, tot i que aleshores no hi passaria cap nit, i per tant no m'inspiraria amb la preciositat del pont del riu en la foscor ni amb el cel estrellat. Però aquesta necessitat d'agafar-me a qualsevol estímul va fer que conegués l'Helena.

A l'Helena l'havia vist una vegada al metro abans, també anant cap a la parada de l'Hospital de Bellvitge –interminables onze parades cada cop més habituals–, també al voltant de les set. Primer vam començar a xerrar aprofitant la curiositat que em va despertar la coincidència, fins que després em va captivar la idea, que ella també va compartir sense gaire convenciment, d'intentar ser protagonista d'una història d'aquelles que només existeixen a les pel·lícules o als microrelats d'internet.

I, efectivament, me n'he adonat que aquestes històries només existeixen, almenys amb èxit, en escenaris de ficció. Tot i que intento motivar-me al matí a casa per alimentar el desig creixent fins al vespre –“your eyes, your ears, your mouth, your nose / your arms, your legs, your heart, your soul / touch me, touch me, touch me, touch me / my body craves your touch”: la música sempre serveix de motor–, follem amb una delicadesa que, més que resultar tendra, evoca una quotidianitat que no encaixa amb les nostres circumstàncies, que ens haurien d'empènyer a la bogeria.

Crec que la deixaré, si és que es pot deixar algú amb qui només coincideixes al transport públic. M'acostumaré a agafar el metro tres minuts més tard i aprofitaré aquests minuts per explicar-li a alguna de les cinc o sis dones que sento properes a mi que m'agrada que les històries tinguin un relat creïble i que ara sento la necessitat d'enamorar-me, per si em pot ajudar amb això meu.

Novament, la foto és meva. El Ponte Vecchio, a Florència. Crec que em va semblar maco perquè em recordava la nit de Girona.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com 

Venent samarretes

 Doncs sí, Joan Cristo i Banda venem samarretes. Baratetes, de menys de 10€ segur (el preu definitiu encara està per definir). En farem 25 al principi i, si no ens n'hem penedit quan hagin sortit, potser més. En podeu encarregar per on vulgueu, però tot serà més fàcil si ho feu a través del Facebook del nostre projecte.

La inscripció del darrere, tota una declaració d'intencions, és la següent: "Los que dicen que el reggaeton es un asco seguro que en las fiestas bailan ópera".


Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Versionant "No t'enyoro" amb acordió

Continuen les versions per donar forma al canal de YouTube del projecte Joan Cristo i Banda, aquest cop amb la versió que Manel va fer de la cançó d'Els Pets "No t'enyoro" en el seu concert del Palau de la Música del dia 18 de gener de 2010. Incorporem l'acordió per primera vegada, en aquest intent nostre de buscar nous sons i tot plegat.

La cosa, almenys pel que fa a l'ukelele, es pot imitar fent una cosa semblant a aquesta. Nosaltres ho vam fer més o menys tal com ho recordàvem, que normalment no és sinònim de com és en realitat.


Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Presentant Joan Cristo i Banda amb una col·laboració

Amb el present vídeo, oficialitzo la formació del projecte Joan Cristo i Banda, un duet de música municipalista, amb la ferma voluntat de donar espai als "Pobre Manuel" del nostre entorn: creiem que molta gent pot tenir coses a dir i aportar sense necessitat d'estar relacionats amb la música en un principi.

El projecte es basarà essencialment en les versions acústiques virtuals, sense tancar la porta a qualsevol altra opció. Però anem poc a poc. Ens podeu seguir de forma més propera a la recentment estrenada pàgina de Facebook.

El vídeo nostre tercer vídeo és una versió d'un format acústic que presentaven La Gossa Sorda i At Versaris en la seva gira per Palestina l'any 2010. En ella combinaven la cançó "Falsos i absurds", del primer grup, amb un rap dels segons, que es vertebrava en un fragment de la col·laboració de Pau Llonch en la maqueta de Vazili (la cançó, una delícia, es titula "Caue caem") i continuava amb una improvisació de Rodrigo Laviña.

Per aquest rap comptem amb la col·laboració d'Andreu de la Birra. La lletra i els acords en què es basa tota la peça la podeu trobar a la referència per aquestes coses, Lacuerda.net.


Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

La roca

Des d'aquell sofà desfent-se
–com passa sempre i arreu–,
desconfio de les baixades
i dels trajectes cap al tard.

Em qüestiono menys les coses
perquè ara em sé incapaç de treure'n
l'entrellat vertader.

Des d'aquella saliva tan fermament empassada,
dels ulls perduts en el no-res,
et busco en els volguts records
i no en reconec les sensacions ni l'aparença.

Sé que al veure't*
segurament arribi oblidar
el que avui em capfica.

Espero enfrontar-me aleshores
a un bloqueig miserable
que vull se'm remogui dins
com un Sant Hilari diürn.

En l'ètica pura, el jo,
t'estimo
i per això desitjo estendre't la mà.

Però en l'estètica, la complexitat,
la tinc lligada
per lleialtat al que patia pel demà.

Al final –com passa sempre i arreu–,
ens quedarà només refugi
en la tendresa.

*Caminaràs com fent petits saltirons, i l'expressió de la cara et canviarà segons abans d'oferir-me els braços.

Sant Vicenç dels Horts, 10/XI/2013


Aquesta entrada necessita foto. Si el text li suggereix alguna imatge en concret algú, agraïria que compartís la idea.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com 

Versionant Oasis

Les creacions en duet ukelele-guitarra de Joan Cristo i banda retornen amb una versió de la cançó d'Oasis que més ens agrada als dos, "Don't look back in anger". Aquest cop està publicat al primer intent i sense assaig, com es pot comprovar pels dos errors grossos d'execució existents. Però ens agrada així.

Per imitar la lletra i els acords, no hi hauria d'haver problema en seguir les fàcils instruccions d'una pàgina com Ukutabs.com.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Republicant petits relats – "Nokia"

Vivia amb pressa. Tenia la sensació que havia de córrer per allagar més un dia que se li consumia amb facilitat, quan en realitat era ell mateix qui s’anava consumint. Al tren, quan sentia el nom de la seva estació, s’aixecava i, encara que sabia que aquest no s’aturaria fins d’aquí un parell de minuts, es mantenia dret davant la porta, amb el seu dit polze esperant, impacient, damunt del botó verd que servia per accionar el mecanisme d’obertura. L’apretava repetidament quan el túnel s’acabava i es començava a formar la imatge, cada cop més pròxima, de l’andana en la que hi baixava cada dia de la setmana i cada setmana dels mesos d’aquell any. El desesperava tant aquella imatge com la sensació d’impotència en adonar-se, per enèsima vegada, que els segons que havia passat palplantat fins que la màquina, finalment, s’havia aturat i deixava obrir les seves lentes portes, eren completament perduts.

En el fons es podia ser comprensiu amb aquell pobre noi (o senyor, o jove… mai ho tenia clar), que vivia víctima d’un ritme de vida, potser no molt ple, però sí carregat d’obligacions que el portaven per un camí d’agonia continua. I és que els minuts abans, assegut al seu seient evitant tocar res ni ningú per por a haver de donar explicacions, els havia passat amb el mòbil a la mà, apretant una i altra vegada la tecla d’actualitzar, com si hagués de rebre cada minut un correu que ell no esperava. El que no sabia és que l’eina que creia fantàstica, aquest estri intel·ligent que transporta amb tu tot el teu món, l’únic que li transportava eren les seves preocupacions, i cada cop més, seguia reduint el seu món interior.

El noi, mal pentinat (ja se sap, això de les pèrdues de temps de bon matí), caminava instants després cap al metro, avançant guiris i àvies a cada llarga gambada, i realment creia que el seu món interior era prolífic mentre observava, de tant en tant, els rostres de la gent adormida a banda i banda i es compadia d’ells. Els que no tindrien mai els seus projectes entre mans ni aquella motivació constant… fins que la va perdre tota.

Va ser un matí corrent, habitual, gris com un més, a primera hora. Aquell color vermell a la cantonada dreta de la pantalla marcava que a la bateria li quedaven minuts de vida. Va voler aprofitar-los per escoltar almenys una vegada aquella repetitiva cançó que li proferia una enganyosa sensació de satisfacció, que en realitat era de ritme monòton. Com el de la seva vida. Ni tan sols li va donar temps a acabar-la, i va ser llavors, amb 20 minuts buits per endavant, quan va recordar aquella conversa que havia evitat amb la seva àvia la tarda abans, o el missatge  de la seva exnòvia, amb qui ara li unia una reconfortant amistat virtual, que va oblidar respondre. Va caure derrotat i va enyorar aquell Nokia vell, lleig, amb la pantalla esquerdada, però amb l’olor característica de la nit que l’havia conegut a ella. Un temps en què els viatges de tren eren plens d’alguna cosa, d’humanitat, i que no tornarien, si no era que s’obligava a sortir de l’esclavitud de la pantalla.

Novament, la imatge també és meva, i agraïria petició per si algú la vol utilitzar.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com 

Dibuixant cançons

He anat descobrint que hi ha cançons que em fascinen, més que per qüestions estrictament musicals, perquè la seva lletra té un component gràfic que les fa especialment atractives. Són cançons que puc 'visualitzar', i per això me les faig més meves.

D'aquí va sorgir l'exercici de dibuixar-ne alguns exemples. Enllaço, a més, les versions amb les quals vaig arribar a les peces en qüestió. Que aprofiti.

Don't look back in anger (vídeo)

Bullet in the head (vídeo)

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Rescatant Sa Calobra

Parles,
però el soroll del mar t'emmudeix.
Respires,
però el cansament entre ones t'ofega.
Vols voler ser, però senzillament ets
tu, tu, tu.

Sa Calobra, 6/VIII/2012


Tant la foto com el text i el record són meus.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Versionant Oques Grasses

Què millor que iniciar això musicalment amb un temarro d'un grup enorme en un format únic. Gràcies al Nil pel cop de mà i per recomenar-me en el seu dia el grup en qüestió. Per conèixer els Oques Grasses, per mi la millor manera és a través del seu canal de YouTube.

Si voleu la lletra de la cançoneta, la podeu trobar a l'imprescindible portal Viasona.cat, i si voleu intentar una imitació més o menys així de dolenta amb qualsevol instrument de cordes que es rasquin, us dic que podeu anar fent sense parar els acords Do, Sol, Re i Sol.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com