Elogi desmesurat a Oques Grasses

"Pienso que decir tonterías es importante en esta vida, ya que te aleja de los pensamientos racionales, lo cual te ayuda a enfrentar las cosas con más perspectiva y de forma más desenfadada. (...) A mí me gusta hablar de realidades diciendo tonterías, en el primer disco, en el segundo y en la vida cotidiana"

Josep Montero, preguntat sobre si té por que el seu grup s'encaselli com un que sempre està de broma, a propòsit de les lletres del seu segon disc

Costa horrors trobar una entrevista a Oques Grasses en què aquests no juguin a vacil·lar l'entrevistador de torn o facin veure que tot els importa una merda, però amb aquesta que li fan a Josep Montero a Mondo Sonoro ha arribat, per fi, l'excepció, i descobrir-la ha estat una de les millors notícies que he tingut en els últims dies. La frase de dalt és un dels principals motius.

Un dia el Quim em va dir que creia que Oques Grasses era un grup molt meu, i hi vaig estar d'acord. Com gairebé tots, me'l va recomanar el Nil (concretament a través d'un Whatsapp a l'11 de març de 2013 a les 19:35h) i ràpidament vaig entrar en el seu rollo. El 26 d'abril del mateix any a les 18:49h li vaig anunciar, també amb un Whatsapp, que aquella nit tocaven a Martorell. Hi vam anar de pet. Vam arribar tard i ens vam menjar una pluja de collons, però em vaig sentir orgullossíssim d'ells. Vaig baixar-me els pantalons en la foto de final de concert (crec que és l'únic dia en tota les seves gires que han demanat al públic posar-se així, ensenyant el cul: formo part de la història) i els vaig anar a comprar amb urgència un CD, que diria que valia quatre euros, perquè me'l firmessin. Recordo que el trombó es va riure de mi tant com va poder (crec que perquè anava xop i també perquè li deuria semblar que només un estúpid integral podia tenir aquell fanatisme per ells). Em van escriure "ETS SEXY WAPA" a la contraportada, que és la cara del Montero, i el mateix Montero va anotar-hi també "aquí es quan acabo" (es referia a una palla: realment per la cara d'ensurt sembla que se n'estigui fent una). També vaig intentar que em firmessin la samarreta interior que portava posada però el boli no pintava sobre tela. Aquest CD va acabar al cotxe de la Nere, i ara està perdut per casa seva, cosa que com a fet simbòlic també m'agrada molt, i per tant no faré grans esforços per revertir-ho, tot i que a vegades em venen ganes de tornar a veure les bizarrades que em van escriure en aquell tros de cartronet.

Poc després, fascinats per la frescor que aportava la seva idea de les versions campestres de les cançons, ens vam decidir a imitar-los gravant el nostre primer vídeo com a Joan Cristo i banda quan encara no sabíem que seríem Joan Cristo i Banda. Els hi vam enviar, ens van assegurar que "en farien alguna cosa" i no n'han fet mai res, però realment m'és absolutament igual.

Des d'aleshores tot ha crescut molt i molt ràpid: per aquest 2014 ells estan al cartell de tots els festivals catalans on toca estar-hi, gent de rollos diferents s'han fotut a escoltar-los i cantar-los i des dels mitjans oficials i oficiosos no paren de pregonar el seu "bon rollo", com si fossin una cosa tan simpàtica com a la vegada buida de contingut. I com deia el Quim, quan un grup el sents molt teu i viuen aquesta expansió sobtada, és inevitable sentir una mica d'incomprensió. Perquè defenso que Oques Grasses no és bon rollo gratuït, sinó que cada cançó és una lliçoneta d'actitud de vida, que justament com que és una cosa prou seriosa hem de ser capaços de viure-la amb una certa distància per gaudir-la del tot. Per la meva intensa forma de ser necessitava desdramatitzar moltes coses, i les lletres del Montero han estat clau per fer-ho. I també per convèncer als demés que des de la despreocupació també es pot arribar a la trascendència, i de fet és més fàcil fer-ho. I això que a mi també m'ha costat unes setmanes assimilar del tot el "Digue-n'hi com vulguis". Li vaig arribar a comentar al Nil, precipitadament, que la meitat de cançons em semblaven o bé estúpides o bé un homenatge autocomplaent. Però també he descobert pel camí que totes les creacions necessiten un recorregut per trobar-li un sentit. Ara "Velocitat del lluç" és un dels temes més importants de la meva vida emocional i així anar fent.

Confio, algun dia, poder coincidir amb el Josep Montero, per poder poder regalar-li una samarreta de Joan Cristo i Banda i explicar-li per què trobo que el seu missatge és tan important per mi i també en general, com intento fer entendre amb aquesta entrada. Espero que no estigui amb ganes de vacil·lar i em respongui seriosament, tal com ho fa en l'entrevista a Mondo Sonoro. Sé que les possibilitats que això últim passi són baixes, però creuo els dits. Ho intentaré al Butifarrasound. Desitgeu-me sort.

Pensava que mai escriuria en primera persona en aquest bloc però ho necessitava

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com