Esclavatge

Generalment em costa molt agafar rutines (em sento esclau de les coses amb una facilitat gairebé paranoica), i és una cosa per la que després me n'acabo penedint gairebé sempre. En canvi, hi ha petits costums que si que mantinc sense cap explicació, com ara comprar un mini entrepà de pernil amb beguda sempre que passo amb una mica de gana per davant la botigueta d'Enrique Tomás del metro de plaça Universitat (aquests 2€ em segueixen semblant la millor relació qualitat/preu que tinc en la meva vida actual) o creuar la plaça de l'església del meu poble sempre de la mateixa forma, vagi on vagi (i, a vegades, passar per la plaça de l'església encara que no em sigui estrictament necessari).

Són fantasies rares que, crec, em creo per fugir una estoneta de la realitat. Fins que em topo de morros amb la realitat i ella em posa al seu lloc. Com ara la carpa enorme aquesta que hi ha col·locada enmig de la plaça des de la Festa Major, que m'ha trencat bastant els plans. Per culpa seva he hagut de canviar de rutes, i en aquestes he descobert que, just davant de la porta de la biblioteca on vaig gairebé cada dia de la meva vida, hi ha una botiga de llaminadures. Potser porta anys allà, però jo l'he vist per primera vegada avui.

Avui també he vist dues vegades a les notícies de TV3 (una al comarques, i l'altra al de les dues i mitja) un vídeo d'un xaval que creuava caminant no sé quin pont enmig d'una autopista. D'aquells de ferro decoratius i estrets. Veient-lo m'ha agafat vertigen. És una cosa que ja porto pensant un temps en diferents situacions: cada cop tinc més vertigen. De fet, cada cop tinc més manies, en general. Manies que abans no tenia.

Abans tampoc havia tingut mai l'ungla del dit gros del peu dret lila, però ja porto bastant de temps així des que em va caure la guitarra de tal manera que una clavilla se'm va estampar perfectament a un dit. Vaig sentir un dolor com no havia sentit en anys (era tot el pes de la guitarra concentrat en un punt molt concret, caient contra un punt molt concret), però com que estava sol no ho vaig explicar a ningú fins que vaig coincidir amb ma mare al lavabo dos dies després, i li vaig dir perquè no s'espantés al veure-m'ho. Segurament, si no li hagués explicat tampoc s'hi hagués fixat, i jo seguiria amb les meves manies amb una ungla lila com a secret.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com