SAV virtual

Sembla mentida, però hi ha coses que canvien (últimament em sembla que m'adormo cara amunt, per exemple, i diria que no m'havia passat mai a la vida). Les coses canvien i, tot i així, siguin quines siguin les circumstàncies que el provoquen, de tant en tant torna aquell mateix SAV, tan fred i inalterable, i amb ell la batalla per treure-se'l de sobre. Hores de buscar paraules que el redueixin en absurd i fallar en l'intent, d'intentar donar-li nous sentits a cançons que havien desaparegut de la teva vida i ara, per accident, has acabat retrobant (Celtas Cortos m'estava salvant fa un mes, però va haver d'arribar la puta Setmana Santa per canviar-me la dinàmica), de fer arqueologia del Facebook dels colegues i veure aparèixer la recança (ostia, existeix el vídeo de quan el Pablo va saludar el Nil des de l'escenari de l'Apolo i no l'havia vist fins avui! no sabia que aquests dos feia tants anys que es parlaven... com m'agraden les fotos de les primeres Acampades! per què no comentava dient el que pensava? el Nil va haver de penjar quatre vegades Mi Semilla abans que li fes puto cas i l'escoltés). I al final, com que saps que no hi manera humana de sortir de la melanco, penses que potser la cosa funciona al revés, i que a vegades la solució comença en no dir-ne ni voler-ne ni una, de paraula, i escoltar-se una mica les putes sensacions, ni que sigui per una vegada a la vida, encara que potser ja facis tard per enèsima vegada.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Del possible a l'impossible

Si li diguessin de recrear una sola situació "impossible" –entès com aquella que està més a prop dels desitjos que de la realitat–, ell té molt clar que triaria aquesta escena: sortir d'una estació de tren, sentir que porta setmanes de viatge i experiències escrites en una cara il·lusionada i que, en el primer pas, la veiés a ella amb el seu somriure contagiós, comptant els segons que falten fins a trobar-se. Si està quieta o corre cap a ell, tant li fa. Que l'abraçada en trobar-se fos l'inici d'uns minuts d'energies compartides: de sentir que les il·lusions de l'un formen part de l'altre, que la confessió de sensaciones incòmodes no és una cerca de condescendència sinó d'una honestedat que enforteix i es multiplica a cada paraula. En definitiva, que l'existència dels dos passa per un mateix camí, que no ha nascut de la pura necessitat sinó d'una comprensió més humana i natural de que els dos tenen més a guanyar sentint-se còmplices i co-responsables de les seves victòries i derrotes (si és que n'existeixen d'això, a la vida) que no pas vivint en una mena de competició de satisfacció.

I la recrea sense que li hagin demanat, perquè és quan ho ha vist possible i deixa de ser-ho tot i haver fet més gran la seva caixa d'experiències per compartir-li quan se li trenca el cor.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com