Del possible a l'impossible

Si li diguessin de recrear una sola situació "impossible" –entès com aquella que està més a prop dels desitjos que de la realitat–, ell té molt clar que triaria aquesta escena: sortir d'una estació de tren, sentir que porta setmanes de viatge i experiències escrites en una cara il·lusionada i que, en el primer pas, la veiés a ella amb el seu somriure contagiós, comptant els segons que falten fins a trobar-se. Si està quieta o corre cap a ell, tant li fa. Que l'abraçada en trobar-se fos l'inici d'uns minuts d'energies compartides: de sentir que les il·lusions de l'un formen part de l'altre, que la confessió de sensaciones incòmodes no és una cerca de condescendència sinó d'una honestedat que enforteix i es multiplica a cada paraula. En definitiva, que l'existència dels dos passa per un mateix camí, que no ha nascut de la pura necessitat sinó d'una comprensió més humana i natural de que els dos tenen més a guanyar sentint-se còmplices i co-responsables de les seves victòries i derrotes (si és que n'existeixen d'això, a la vida) que no pas vivint en una mena de competició de satisfacció.

I la recrea sense que li hagin demanat, perquè és quan ho ha vist possible i deixa de ser-ho tot i haver fet més gran la seva caixa d'experiències per compartir-li quan se li trenca el cor.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com