La llibertat està sobrevalorada

Lliure,
ets lliure.
Dius: lliure,
sóc lliure.

Com l'aire,
com l'aigua.
Dius: volo
com l'aire
Dius: floto
com l'aigua

I penso:
si et miro
i et noto,
si et toco
i em mullo

no voles
ni flotes

navegues dins gorgs
marrons
i pudents.

en realitat no vull triar, però dubto

és difícil triar quina persona ser
perquè n'hi ha tantes
i tan guais...
però la indefinició castiga
igual que l'estigma d'un mateix
que us mengi un peix

un peix que es mossega la cua
la cua perduda de la medusa
la que pica, buida i escurça
la vida a cada rascada que et fas
escampant el verí
que abans només tenies sota el nas

el nas on olores
el nas que se't tapa
el nas on neix la olor carregada que ofega i no deixa triar

Granada

Dues hores de mirador
i tret del sol, res ha canviat:
la mateixa camisa suada,
el ionqui estirat a la mateixa escala,
el mateix doble tic de color blau.
Només el collaret que volia regalar-te
és més lleig del que semblava.

Granada, finals de juny de 2015

Hi havia foto que l'acompanyava però es va perdre en un robatori de mòbil dos mesos després.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com 

SAV virtual

Sembla mentida, però hi ha coses que canvien (últimament em sembla que m'adormo cara amunt, per exemple, i diria que no m'havia passat mai a la vida). Les coses canvien i, tot i així, siguin quines siguin les circumstàncies que el provoquen, de tant en tant torna aquell mateix SAV, tan fred i inalterable, i amb ell la batalla per treure-se'l de sobre. Hores de buscar paraules que el redueixin en absurd i fallar en l'intent, d'intentar donar-li nous sentits a cançons que havien desaparegut de la teva vida i ara, per accident, has acabat retrobant (Celtas Cortos m'estava salvant fa un mes, però va haver d'arribar la puta Setmana Santa per canviar-me la dinàmica), de fer arqueologia del Facebook dels colegues i veure aparèixer la recança (ostia, existeix el vídeo de quan el Pablo va saludar el Nil des de l'escenari de l'Apolo i no l'havia vist fins avui! no sabia que aquests dos feia tants anys que es parlaven... com m'agraden les fotos de les primeres Acampades! per què no comentava dient el que pensava? el Nil va haver de penjar quatre vegades Mi Semilla abans que li fes puto cas i l'escoltés). I al final, com que saps que no hi manera humana de sortir de la melanco, penses que potser la cosa funciona al revés, i que a vegades la solució comença en no dir-ne ni voler-ne ni una, de paraula, i escoltar-se una mica les putes sensacions, ni que sigui per una vegada a la vida, encara que potser ja facis tard per enèsima vegada.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Del possible a l'impossible

Si li diguessin de recrear una sola situació "impossible" –entès com aquella que està més a prop dels desitjos que de la realitat–, ell té molt clar que triaria aquesta escena: sortir d'una estació de tren, sentir que porta setmanes de viatge i experiències escrites en una cara il·lusionada i que, en el primer pas, la veiés a ella amb el seu somriure contagiós, comptant els segons que falten fins a trobar-se. Si està quieta o corre cap a ell, tant li fa. Que l'abraçada en trobar-se fos l'inici d'uns minuts d'energies compartides: de sentir que les il·lusions de l'un formen part de l'altre, que la confessió de sensaciones incòmodes no és una cerca de condescendència sinó d'una honestedat que enforteix i es multiplica a cada paraula. En definitiva, que l'existència dels dos passa per un mateix camí, que no ha nascut de la pura necessitat sinó d'una comprensió més humana i natural de que els dos tenen més a guanyar sentint-se còmplices i co-responsables de les seves victòries i derrotes (si és que n'existeixen d'això, a la vida) que no pas vivint en una mena de competició de satisfacció.

I la recrea sense que li hagin demanat, perquè és quan ho ha vist possible i deixa de ser-ho tot i haver fet més gran la seva caixa d'experiències per compartir-li quan se li trenca el cor.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Vomitera barata

M'estic descuidant alguna cosa

i no sé què és.

Deixo el camí ple de restes

que no donen per més.

M'estiro com si caigués a una fossa

i m'hi posés del revés.

I penso tantes bestieses

que sé que no haurien d'estar permeses

però les penso amb tanta força

que, amb les presses,

me les crec.

Potser és que sí que sé el que em descuido

i en guardo una mica per poder dir-ho

però en queda poc, i quan tremoli

caurà del tot i no hi haurà qui ho torni

a la caixeta de la il·lusió

que obro ara, demanant perdó.

A mi tampoc m'agrada gaire, però o escrivia això o estava mitja hora més escoltant música tristona, i creieu-me que ja ho he fet prou.  

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Sigur Rós, esfínters i Déu: per què estimar Love of Lesbian

Aquesta és la trancripció d'uns quants moments que considero clau d'una entrevista que m'he mirat bastantes vegades perquè m'apassiona. És una conversa que fa Leñador Films (l'entrevistador es diu Xavi) a propòsit de l'espectacle "Miralls i miratges", i per això hi parlen dos membres de Love of Lesbian (Santi Balmes, compositor i cantant, i Juli Saldarriaga, guitarra), i el dramaturg Guillem Albà, que els va dirigir l'espectacle.

En el moment que començo a destacar, estan discutint sobre el recent llançament de "Nouvelle Cuisine Caníbal" pel part del grup, i segueixen amb unes reflexions que fan que generi amb ells una sensació molt semblant a la que vaig sentir amb Oques Grasses.

Xavi: ¡El puto último EP! Es para ganaros el público que ahora se ha apuntado a la moda nacional de “vamos a bailar y divertirnos, ¡qué felices somos!” cuando vivimos en un mundo de mierda.

Santi Balmes: Pero eso es una visión muy monolítica de las cosas, Xavi...

X: ¿Me estás diciendo que el mundo va bien?

SB: El mundo va fatal, evidentemente, pero la alegría siempre tiene un punto...

X: ¡Pero no la alegría por la alegría!

(…)

SB: Lo que te iba a decir es que la tristeza la llevamos siempre. La existencia es triste, en realidad...

X: Es muy triste.

SB: ...porque todo empieza y todo acaba, pero enmedio, coño, permítete el lujo, al menos, de durante una temporada no estar todo el rato con Sigur Rós, Xavi.

X: Sigur Rós son los más grandes, hostia.

SB: Pero no puedes estar todo el rato con el sentimiento a flor de piel, tío, porque el esfínter se te va a perjudicar.

Juli Saldarriaga: “El esfínter”... (riu)

SB: Yo escucho Sigur Rós...

X: ¡Qué vas a escuchar Sigur Rós! Si siempre los criticas...

SB: Que no, tío... lo critico por picar.

JS: Porque son un paradigma... son el ejemplo de los cagamármoles, tío.

X: El ejemplo de nada, yo ya los escuchaba. Han marcado mi vida también.

JS: Sí, si está muy bien, son un grupazo y de hecho hacen lo que les da la gana.

X: Muy la gana... Hablando sobre esto, hay una cosa que me cabreó del concierto que vi.

JS: ¿Cuál?

X: Terrassa.

JS: Ah, de "Espejos y espejismos".

X: Sí. Yo voy hablando a amigos, compañeros, lo que sea. “Eh, escuchad a Love of Lesbian, son la hostia, super buenos, qué emotivos”, tal, y su respuesta es “¿son esos frikis capullitos que se disfrazan y hacen el tonto todo el rato?”. "El poder de la tijera" impulsó mucho a eso. (...) ¿Es posible que Love of Lesbian quede como el grupo de los que se disfrazan y hacen el tonto cuando yo creo que son mucho más, explotando esa vena quizá exageradamente?

SB: Es que no creo que vayamos por ahí, la verdad.

X: Coño, ¡"El poder de la tijera", Santi!

SB: Es que eso para nosotros ya es agua pasada.

X: Pero lo has hecho...

SB: Sí, lo hemos hecho.

JS: Y nos lo hemos pasado teta.

Guillem Albà: Pero, igualmente, yo, como payaso... no es malo hacer el tonto, eh. Y tampoco es fácil.

X: Uala, aquí se ha picado...

SB: Claro, porque él también tiene esa versatilidad.

X: Ya me entendéis, ¿no hay el problema de que Love of Lesbian ya no se tome en serio?

JS: Mira, escúchame. Él tiene "Trau", que lo has visto, y tiene "Marabunta". ¿La has visto?

X: No la he visto.

GA: Pues es como "El poder de la tijera" pero en clown.

JS: Es "El poder de la tijera" y es "Espejos y espejismos".

GA: Hacen falta las dos partes para ser feliz, y porque tú no eres de una sola parte. Tú eres un lado más loco, más feliz, y tienes el lado más tranquilo y poético, y sacas las dos, depende de cómo te encuentras, cómo estás...

SB: Exacto. Si no, el equilibrista se tumba para un lado, y eso no es bueno.

GA: Y es lo bonito de crear, eh.

(…)

SB: Sí, no sé, yo he visto a Red Hot Chili Peppers disfrazándose, he visto bandas disfrazándose, y he visto The Flaming Lips haciendo de todo, y he pensado...

X: Hostia, los Flaming Lips... vaya payasos, tío. Vaya numereros, cómo les gusta.

JS: (riu)

SB: Pero esa parte a nosotros nos gusta. Quizás es una parte muy catalana del “seny i la rauxa” (…) En realidad es una cosa que nos caracteriza mucho a los catalanes, que podemos pasar de un momento muy serio a volvernos completamente locos como en las fiestas de telecos, que se dice. Con lo cual, tú dices que son unos payasos, pero yo digo que, bueno, son unas personas que saben reírse en un momento dado de si mismas.

X: Y el concierto de Terrasa, ¿vale? Me vendéis que va a ser un concierto en el que vamos a sentir muchas cosas: canciones tristes, bua, yo lo flipo, Santi ahí con su voz... “Oniria” y yo, bua, estoy en paz conmigo mismo... ¡y me sale el Santi con el puto “John Boy” de los cojones en tango, haciendo el gilipollas!, y luego me salís con la otra y la otra... y lo estropeáis todo. ¿Eso por qué? ¿Hay la obligación de que el público se vaya con la sensación de “uy, he bailado al final y tal”? ¿No se pueden ir con “Oniria e insomnia” y ya está? ¿No vendemos que es un espectáculo triste? ¿Por qué?

JS: Porque somos así, tío...

SB: Porque somos crueles, pero no...

X: Pero en "El poder de la tijera" no me tocabas nada enmedio.

SB: ¿Qué quieres? ¿Acabar “Algunas plantas” y de repente “Me llaman octubre...” (canta) delante de 30.000 personas en el Low?

X: ¿Y por qué la tristeza no la respetas?

SB: Porque tú, imagínate, cuando vas a un entierro, tío, los últimos minutos del entierro al final salta el gracioso de turno y suelta el moco, y todo el mundo acaba sacándose esa tensión que lleva encima, diciendo “por fin alguien”... ¿sabes? Lo que pretendemos es que la gente no se vaya así. (fa un aplaudiment i s'aixeca amb el cap cot)

X: ¿Por qué no?

SB: ¡Porque no todo el mundo es tan masoca como tú, Xavier! (…) Apretamos pero no ahogamos, como Dios.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com

Esclavatge

Generalment em costa molt agafar rutines (em sento esclau de les coses amb una facilitat gairebé paranoica), i és una cosa per la que després me n'acabo penedint gairebé sempre. En canvi, hi ha petits costums que si que mantinc sense cap explicació, com ara comprar un mini entrepà de pernil amb beguda sempre que passo amb una mica de gana per davant la botigueta d'Enrique Tomás del metro de plaça Universitat (aquests 2€ em segueixen semblant la millor relació qualitat/preu que tinc en la meva vida actual) o creuar la plaça de l'església del meu poble sempre de la mateixa forma, vagi on vagi (i, a vegades, passar per la plaça de l'església encara que no em sigui estrictament necessari).

Són fantasies rares que, crec, em creo per fugir una estoneta de la realitat. Fins que em topo de morros amb la realitat i ella em posa al seu lloc. Com ara la carpa enorme aquesta que hi ha col·locada enmig de la plaça des de la Festa Major, que m'ha trencat bastant els plans. Per culpa seva he hagut de canviar de rutes, i en aquestes he descobert que, just davant de la porta de la biblioteca on vaig gairebé cada dia de la meva vida, hi ha una botiga de llaminadures. Potser porta anys allà, però jo l'he vist per primera vegada avui.

Avui també he vist dues vegades a les notícies de TV3 (una al comarques, i l'altra al de les dues i mitja) un vídeo d'un xaval que creuava caminant no sé quin pont enmig d'una autopista. D'aquells de ferro decoratius i estrets. Veient-lo m'ha agafat vertigen. És una cosa que ja porto pensant un temps en diferents situacions: cada cop tinc més vertigen. De fet, cada cop tinc més manies, en general. Manies que abans no tenia.

Abans tampoc havia tingut mai l'ungla del dit gros del peu dret lila, però ja porto bastant de temps així des que em va caure la guitarra de tal manera que una clavilla se'm va estampar perfectament a un dit. Vaig sentir un dolor com no havia sentit en anys (era tot el pes de la guitarra concentrat en un punt molt concret, caient contra un punt molt concret), però com que estava sol no ho vaig explicar a ningú fins que vaig coincidir amb ma mare al lavabo dos dies després, i li vaig dir perquè no s'espantés al veure-m'ho. Segurament, si no li hagués explicat tampoc s'hi hagués fixat, i jo seguiria amb les meves manies amb una ungla lila com a secret.

Em podeu trobar al perfil de Twitter @j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com