Mira que hi ha caps
desagraïts en aquest món de bojos, però el seu ho era
especialment.
– Quant n'has tret
avui?
– Menys de 30...
– Ja et vaig dir
que si no arribaves als 50 no tenies un lloc aquí.
– És que és el
de semp...
– Deixem-ho –el
va interrompre alçant el to–. Vés a dormir i a les 6 et llevarà
la Natàlia.
Va abaixar el cap i
va caminar, com cada dia, cap al passadís d'aquell sisè pis. Estava
a les fosques, i va haver de trobar les seva habitació palpant la
paret. Banda dreta, segon pany. Va obrir el llum de l'habitació i va
tancar la porta. Abans, però va dipositar 25 euros i alguns cèntims
en monedes a la caixeta que tenia al costat de la porta.
Eren quarts d'una.
El metro acabava de tancar feia una estona: allà acabava la seva
jornada. Va trobar a la tauleta de nit el menjar que li havien
deixat: un entrepà i la fruita, que en aquest cas era una poma. En
separar els trossos de pa es va adonar que, com era habitual, era de
mortadela i formatge. Va deixar la mortadela al calaixet. No li
agradava i preferia reservar-la per menjar-la l'endemà a mig matí,
quan estava més afamat i la desesperació difuminava el mal gust. Va
engullir la resta del menjar, es va treure les seves sabates
foradades (va deixar-hi els mitjons a dins, com tenia costum de fer)
i va estirar-se al llit.
***
Una forta llum el va
encegar de cop.
– Vinga, amunt.
D'aquí mitja hora hi haurà un sol meravellós: ho diuen totes les
previsions del temps.
– D'aquí mitja
hora seré dins la boca del metro i no veuré el sol en tot el dia.
– Va, no remuguis
–li va somriure–. A l'oficina del papa tampoc hi entra gaire sol
per la finestra...
Es va resignar a
prendre-s'ho bé. La Natàlia era la filla del David, empresari de
tota la vida. Ara portava una petita empresa de gestió de recursos
humans, una típica subcontractada. Abans s'havia fet gran amb el
negoci immobiliari. Quan va petar la bombolla es va quedar amb un
parell de pisos buits que van acabar okupats cada dos per tres,
especialment després que sortís per les notícies el judici que va
tenir per frau fiscal. Uns joves espabilats del barri van saber quins pisos
eren de la seva propietat i no paraven d'entrar-hi, deien que “per
justícia social”. Per evitar que ho fessin més, va pensar que el
millor era mantenir els pisos actius.Va acomodar les habitacions per
a poder-hi pernoctar i va adequar les sales d'estar per a poder-hi
fer feina d'oficina. Res més del necessari. Les habitacions les va
omplir d'indigents que donaven la seva col·lecta diària a canvi de
manutenció i, evidentment, un sostre segur on dormir. El resultat
sortia positiu, i qualsevol ajuda era poca per saldar el seu deute
amb Hisenda... Ell s'ocupava d'un pis i el seu soci, de l'altre.
La calidesa que li
oferia la Natàlia contrastava amb la cruesa de tot l'entramat on
estava ficat. Era com un oasi de comoditat, però que no li alleugia el seu
sentiment de venjança que tenia cap a tot el que l'envoltava: algun
dia tot canviaria. Era qüestió de temps.
– Et deixo uns
mitjons nous. Te'ls he vist fatal.
– I la camisa?
Aquesta ja està molt tacada...
– Fins la setmana
que ve la mama no portarà netes les de recanvi.
– Ja podríeu
comprar una rentadora pel pis. Tampoc són tan cares...
Li va fer un gest de
resignació amb els seus ulls preciosos i va marxar, segurament cap a
la dutxa.
Després de dos
minuts fent el ronso, va sentir el despertador d'en David i es va
aixecar d'un salt per calçar-se. Preferia no coincidir amb ell, en
la mesura del possible. Si veia que encara no havia sortit quan ell
anava a esmorzar, li deixava anar alguna indirecta bastant incòmoda
amb cara de pocs amics. Sabia que no era gens just, però preferia
evitar-la.
Ja estava a punt de
marxar cap al carrer quan va recordar que s'havia deixat la
mortadela. Sempre es posava aquelles tres o quatre llesques a
la butxaca, dins un tros de plàsic que guardava especialment per a
la ocasió. Així que va fer mitja volta i va obrir de nou la porta
de la seva habitació per assaltar el calaix de la tauleta de nit. A
sobre d'ella, encara hi havia el platet de l'entrepà amb el cor de la poma
a sobre.
El va sorprendre la
veu del David a la seva esquena.
– Què hi busques
aquí? Per què has tornat a entrar?
– No res, senyor.
Només que ahir no em vaig acabar l'entrepà...
– Deixa'm veure.
I va ser el final.
Al calaix hi havia, a banda de tres trossos d'embotit que ja feien mala olor, una pila de monedes considerable. Cada dia hi havia anat
amagant dos euros de la col·lecta, amb l'esperança de poder fugir
en busca d'una nova vida quan tingués el calaix ple.
Aquella nit va haver
de tornar tornar a dormir al caixer d'on el David l'havia tret mesos
enrere, i aquell macabre cercle viciós en què s'havia convertit la
seva vida va tornar de nou al punt de partida.
Em podeu trobar al perfil de Twitter @
j__cristo i contactar-me a través del correu j.cristot@gmail.com
